El hecho transcurrió un 15 de febrero de 2004 a las 16:00 horas, jugábamos contra nuestro máximo rival, el San Gervasio. Siempre me acordaré de las horas previas por los nervios y la impaciencia de que no iba a llegar.

Recuerdo que me levanté muy pronto. Me costó mucho dormir a causa de la presión que yo mismo me había creado. Luego, me fui a las pistas a practicar un poco ¨a ver si así me relajo¨, pensé, pero aquello solo sirvió para que me acrecentaran las ganas de disputar dicho partido. Apenas comí nada ese día, tenía como algo dentro que solo quería jugar y jugar para quitarme dicha presión, pero mereció la pena esperar.

Recuerdo que me peine con una cresta (que llegaba al techo) y sin más dilación, me dirigí hacia el pabellón para disputar el partido. Al llegar allí, me di cuenta de que algunos de mis compañeros sentían nervios al igual que yo. Tuvimos la charla previa y mis compañeros y yo, empezamos a calentar, como de costumbre. No me entraba prácticamente nada y pensé ¨hoy no es mi día¨, pero no fue para nada lo que después pasó.

Fue un día mágico, tiraba de 6.25 m me entraba, tiraba sin ángulo y entraba. Recuerdo que solo falle 3 o 4 tiros en todo el partido. A parte de la satisfacción de conseguir la victoria, ya fue lo máximo enterarme de que había anotado 32pts. Lo primero que pensé al acabar fue: necesito comer. Me sentía prácticamente sin fuerzas, lo había dejado todo en la pista. La gente que visualizó el partido, se quedó boquiabierta del trabajo que había realizado en pista y mi porcentaje de acierto.

Ese fue de los mejores días que he pasado en el ámbito basquetbolístico.

Jorge “Pitu” Rodríguez

Entrenador Infantil B Masculí i Escola de Bàsquet

He escollit aquest tema, com entrenar un equip curt de jugadors, ja que actualment això és una realitat que tenim en alguns equips del nostre club (no només passa al nostre, ja que durant la lliga ho hem vist en altres equips), un dels quals en sóc l’entrenadora.

Aquest any el Premini femení, que va acabar la temporada passada amb 10 jugadores, va començar aquesta nova amb només 7, una de les quals va ser fitxada la setmana abans de començar lliga. Aquest equip ja portava un any de rodatge jugant partits, i les famílies, jugadors i club va decidir que preferien arriscar i sortir a jugar amb només 7 jugadores que no pas esperar fins la fase regular i veure si s’apuntaven més.

En aquest escrit vull ressaltar els aspectes positius de tenir un equip curt, ja que és una realitat que pateixen més equips i que crec que s’ha d’afrontar de manera positiva, tot i que al setembre tots pensàvem que això no sortiria bé.

No hem d’oblidar que estem a una fase formativa; el fet de tenir un equip curt, fa que cada jugadora tingui més correccions basquetbolístiques, que gairebé no hi hagi cap moment d’espera en els entrenaments, que sempre tinguem material necessari (si volem fer bot amb dos pilotes, pilotes tennis, globus…) i que les nenes juguin més en els partits. I això ens dóna pas a que l’aprenentatge sigui més ràpid i efectiu. Som dues entrenadores i una madrina del sènior femení que ve gairebé cada dilluns ajudar-nos. Tres entrenadores per set nenes fa que els entrenaments siguin molt dinàmics, amb correccions molt seguides.

I si parlem de valors, podem dir que n‘estem treballant molts. La responsabilitat d’aquest equip és molt gran; som poques, i per tant el compromís de les nenes i les famílies és molt gran, tant en els entrenaments com en els partits. Les nenes han demanat a les seves companyes de l’escola que vinguin a entrenar per veure si els agrada i es volen apuntar. Entre tots estem intentant que aquest equip surti endavant! Nenes més grans venen un dia a la setmana ajudar-nos; d’aquesta manera, podem aprendre d’altres equips que tenen més rodatge. Sabem que encara que guanyem un partit, per falta de jugadores no ens els donaran, però els lluitem igualment i aprenem que allò més important és com fem les coses a la pista de bàsquet.

A dia d’avui, ja som 9 jugadores a l’equip! Tenim dues noves incorporacions que encara que tinguin menys rodatge a les pistes, ja formen part de la nostra petita família.

Per concloure, vull comentar que un dels aspectes que les entrenadores d’aquest equip veiem més important es crear un sentiment i uns llaços entre les jugadores. Que les nenes s’ho passin bé juntes i que vulguin venir entrenar i als partits amb un somriure. Que estiguin motivades a fer qualsevol proposta que faci el club o l’entrenador (estades, Salou, torneigs…). Amb això no volem dir que deixem el bàsquet a segona plana, sinó que hem de ser capaces de treballar tots aquests aspectes. Sabem que això no és fàcil, ja que són molts els aspectes que hem de tractar en un equip curt i poc consolidat, però si vam ser valentes per sortit a una lliga amb només 7 fitxes, segur que podrem afrontar aquest gran repte totes juntes.

Sandra Nuez
Entrenadora PreMini Femení i de l’Escola.