Sovint oblidem que, per sobre de tot, i en totes les competicions, el resultat, la victòria i els punts, deixen de tenir importància si els valors que transmetem i l’actitud al camp no és de respecte.

Per la meva experiència en aquest esport, i crec que en tots els altres, per sobre de tot està el respecte. Això és el que volem transmetre als nostres jugadors.

Quan estem escoltant, molts cops, que es diuen coses lletges als àrbitres i s’insulta, no ens n’adonem que és una persona que intenta fer la seva feina el millor possible.

Hauríem de parar i pensar que en aquells moments, la nostra actitud és la que estem mostrant als nostres fills i l’exemple que estan prenent.

Jo faig una petita reflexió: treballem en els valors, sobretot en el respecte, animem als nostres jugadors, siguem sempre positius i gaudim del partit.

Pensem en l’esport com una part més de l’educació dels nostres fills i de la seva formació com a persones íntegres, que hauran de conviure en societat i aportar el seu granet de sorra.

Donem-nos l’oportunitat de compartir la important tasca de formar grans esportistes i grans persones i que tot el que aprenguin els serveixi en el futur per aplicar-ho en el seu caminar per la vida.

Oblidem les petites victòries a curt termini i centrem-nos en les grans victòries per sempre.

Montse Pérez
Entrenadora del Mini Masculí C

A la vida si no et poses objectius pertanys als objectius d’un altre i vas a remolc del que els altres esperen de tu.

Tot just fa un any el meu entrenador em va portar a una xerrada de Xesco Espar amb alguns companys d’equip i el primer que ens va dir a la xerrada -i ens ho va fer apuntar- va ser aquesta frase. Tot i que el públic era molt divers i aquesta frase pot anar orientada a qualsevol àmbit de la vida d’una persona, a mi el subconscient m’ho fa veure tot amb forma de pilota de bàsquet.

Moltes vegades, i sobretot quan comencen les temporades, els entrenadors o jugadors somiem amb sortir al partit i solucionar-ho tot com per art de màgia, com un triple a l’últim segon, però no som conscients de la feina que hi ha darrere. Estem tots d’acord que la feina de l’entrenador és aprofitar l’experiència i els coneixements que ha acumulat al llarg dels anys i transmetre-ho als jugadors, però tot això és un esforç no gaire útil si no sabem on volem arribar, és a dir com volem que els jugadors siguin al final de la temporada.

Siguem ambiciosos amb aquesta meta i situem-la fora de la nostra zona de confort i, sobretot, fora de la dels jugadors; després només ens caldrà organitzar metes o fites més petites -detalls en els gestos tècnics o conceptes senzills- que ens permetin anar saltant d’una fita a la següent fins arribar a l’objectiu final.

Per exemple, si vull que els meus jugadors defensin millor al jugador amb pilota, els hi demanaré que utilitzin les mans, que estiguin amb el nas a prop de la pilota, que tinguin les cames flexionades, que siguin ambiciosos, que si volen fer punts que robin pilotes per córrer al contraatac i ficar una entrada fàcil!

Si els hi expliquem tot això en un sol exercici o un sol entrenament, sabran defensar com jo vull el mateix dia? Els hi donem una setmana sencera, ja haurem aconseguit que defensin bé? Recordeu que entrenem més coses, no estarem tot el mes fent defensa! Quant temps trigarem a defensar bé si els entrenadors no tenim clar l’ordre dels conceptes o el més important, no ens hem aturat a pensar quins conceptes ens calen per arribar a l’objectiu final?

I si ara expliquem cada concepte a mesura que els nostres jugadors van assumint cada hàbit. Per exemple, si al final de la setmana -per dir un període de temps- aconseguim que els jugadors estiguin sempre amb el nas a prop de la pilota, podrem saltar al següent concepte i explicar’ls-hi que ara que estan tan a prop han d’estar flexionats o preparats per poder reaccionar amb temps. I un cop ja estan allà i aconsegueixen aguantar al seu rival durant quatre o cinc bots, i si els hi expliquem que poden fer que el rival es giri només posant la mà al davant de la pilota, així donarà l’esquena a la nostra cistella i als seus companys! Ara ja tenim defensors amb iniciativa i els rivals buscaran pasar-la, a explicar com robar pases!

Sé que tots aquests conceptes a priori semblen molt fàcils, però algú té un equip sencer que els faci absolutament sempre? Crec que si fem també partíceps als jugadors d’aquests objectius, si compartim aquestes metes amb ells o si ens aturem un minut a preguntar’ls-hi quines són les fites per arribar a l’objectiu que els hi posem, entendran el que els hi volem ensenyar i sabran si milloren com a jugadors o si en canvi segueixen a la línia de sortida mentre els seus companys estan a meitat de la cursa.

És només un exemple simple, però crec que si ens aturem cinc minuts en pensar on volem arribar, podrem preparar els entrenaments i la temporada d’una manera més efectiva.

Francesc Delgado
Entrenador del Junior B Femení

D’ençà que vaig agafar el meu primer equip que és en el que estic actualment, sempre he tingut la preferència per ensenyar-los a jugar de forma més col·lectiva que individual, òbviament sense oblidar la qualitat individual dels jugadors, però donar preferència al joc en equip. Gràcies a això, vam tindre molts bons resultats a la primera fase, queda’n en primera posició.

Però quedar primers de grup no son tot alegries, donat que això volia dir que ens tocaria estar a un grup més fort i així ha estat.

La meva sorpresa ha estat que m’he trobat amb equips, no de gran nivell, sinó, amb equips que depenen de la valia d’alguns jugadors.

No són equips superiors a nosaltres, el que m’he trobat són equips que compten amb 3 ó 4 jugadors amb un nivell superior a la resta i que són ells els que guanyen i que sense ells, segurament l’equip no tindrà el mateix nivell. Són nens superiors a la resta de companys. És per això que em faig la pregunta que si és millor formar els nens de forma individualista o més en equip.

La meva opinió és molt clara, penso que els nens en aquesta categoria, tenen que entendre que han de jugar en equip, que han de gaudir del basquet, per donar més continuïtat a tot l’equip i no dependre del talent d’un o més jugadors, i que tots tinguin les mateixes oportunitats, donat a tots els jugadors el mateix protagonisme dins la dinàmica de l’equip. Intentar que tots els jugadors es sentin importants i necessaris dins l’equip pot ajudar a millorar el seu rendiment de joc, augmentar el seu esforç, la seva confiança i la seva autoestima.

El treball ben organitzat en equip ajuda també en la defensa, podem integrar amb més facilitat el concepte d’ajudes defensives i que es comuniquin entre ells, a l’hora de fer un balanç defensiu.

Crec també, des de la meva opinió, que si potenciem l’individualisme a l’equip, no podem assegurar que tots els jugadors tinguin el mateix bon domini de la pilota, ni bona mecànica de tir, ja que el joc dependria sempre dels jugadors més fort.

Un sol jugador per molt bo que sigui mai podrà guanyar un partit, sempre necessitarà la feina i l’esforç dels deu companys d’equip.

Crec que si no fomentem una bona dinàmica de joc en equip, podem arribar a tindre conflictes entre els jugadors, davant les derrotes, ja que tendirien a buscar culpables entre ells.

Hem de tenir molt clar que quan l’equip guanya, guanyem tots, i quan l’equip perd, perdem tots.

Jo resumiria la meva opinió amb una frase:

«CONSEGUIR BUENOS JUGADORES ES FÁCIL. CONSEGUIR QUE JUEGUEN JUNTOS ES LA PARTE MAS DIFÍCIL»
Casey Stengel.

Albert Denuc Compte
Entrenador Mini D i Col·laborador Escola de Bàsquet

En aquest escrit presentaré la meva opinió sobre una de les estratègies d’aprenentatge que he conegut recentment i he decidit incloure dins de la meva metodologia de treball, sense dubtar-ho. Parlo de l’ús de les paraules “anclatge” que en moltes ocasions, afavoreixen i fomenten la comunicació entre el binomi jugador-entrenador i fins i tot, l’aparició de gests tècnics específics del nostre esport de forma natural pel jugador.

Fins fa poc temps la meva alternativa a quan un exercici “no sortia” com jo m’esperava, era modificar o canviar-lo directament. He de reconèixer que tot aquest procés en certes ocasions, em feia desaprofitar part del temps d’entrenament del que disposava fins al punt, d’arribar a no poder fer algun exercici planificat amb anterioritat alguna vegada. Tot això em va fer reflexionar sobre què podia fer, per proposar tasques adequades a les característiques dels meus jugadors i així afavorir/facilitar el seu aprenentatge, aprofitant al màxim el temps útil d’entrenament.

Finalment vaig arribar a la conclusió, que la meva planificació de la sessió no només havia de contemplar el disseny estructural propi de l’exercici, sinó que també havia de tenir present COM exposaria la tasca als jugadors; és important que tot l’equip parlem el mateix llenguatge per entendre’ns ( un paraula anclatge = una reacció automàtica del jugador o equip).

Acotant una mica els ensenyaments a l’etapa formativa en la qual jo em moc (premini-mini) actualment, exposaré alguns exemples que jo aplico o he vist aplicar a altres entrenadors amb més experiència. També voldria afegir que considero que els següents exemples, poden ser utilitzats dins de qualsevol equip de les categories esmentades, independentment del seu nivell.

Pilota = Tresor. Et sorprendria la disminució del nombre de pilotes perdudes innocentment en aquestes categories, si relacionen aquest anclatge quan l’entrenador el diu en veu alta.

Oferir línies de passada = Corda tensa. Un extrem de la corda és la pilota i l’altre el jugador que vol rebre. Els defensors són els encarregats de tallar aquesta corda ràpidament.

Defensa de la línia de passada: Tallar la corda amb els dits. Si estàs davant la talles amb el cos i si estàs darrera no la talles. Personalment puc afirmar que sorprèn com els nens relacionen el concepte automàticament, tant en partits com entrenaments.

En els entrenaments per treballar aspectes tant de defensa individual com col·lectiva, l’anclatge atac= presoner / defensor= policia / cistella = escapatòria. També puc afirmar com el simple fet d’utilitzar aquest vocabulari, genera una motivació intrínseca als jugadors més menuts principalment, que arriba a generar sorprenents millores en el grau d’intensitat defensiva.

Consciència de la responsabilitat defensiva individual = no et supera. El simple fet d’escoltar aquesta frase, consciencia automàticament al jugador de la importància de la seva defensa.

Per concloure m’agradaria reiterar que aquests són alguns dels exemples que jo estic començant a utilitzar d’anclatges amb els meus jugadors i que no puc confirmar que siguin la recepta secreta de l’èxit, ens trobem en fase d’adaptació però tot i així, si que m’agradaria encoratjar-vos a valorar la opció d’incorporar aquesta estratègia d’aprenentatge dins de la vostra metodologia. Tanmateix voldria convidar-vos a compartir amb tots els entrenadors del vostre Club aquests anclatges, d’aquesta manera any rere any, les fases d’adaptació dels equips als nous entrenadors o els casos de substitució puntual d’entrenadors en entrenaments i partits, aniran sempre en benefici de l’equip perquè tots parlarem el mateix llenguatge.

Sergi Beltrán
Entrenador Premini B Masculí