Escrit de l’Ismael Sistrachs
He tingut la sort de portar moltíssims anys al bàsquet de base. Això m’ha permès conèixer molta gent, i a la vegada grans amics, amb els que he tingut moltes xerrades sobre el bàsquet de formació. Crec sincerament que he après més en aquestes xerrades que en qualsevol clínic o curs.
En aquestes xerrades parlem sobre la progressió de jugadors, d’equips, i de les dificultats que et trobes quan agafes un equip. Frases com: “com pot ser que uns cadets no sàpiguen fer això”, “que han treballat anys enrere”, “aquest sènior juga com un junior” … Cada vegada són més repetides. El fàcil és carregar contra el jugador i jo crec que hauríem de ser més autocrítics com a entrenadors i preguntar-nos si realment estem treballant bé en el bàsquet formatiu.
En categories minis hauríem d’entrenar la tècnica individual, però pensem que el bot ho és tot i veus infinitat d’exercicis de bot en els entrenaments i oblidem la passada, moviments de peus, fintes, sortides… Com a resultat dona jugadors, en categories més grans, que abusen del bot i s’estavellen constantment perquè és allò que han treballat més de petit.
Un altre exemple, en els moviments de peus, el típic és la parada i creuar el peu com a rutina. Una altra cosa que fa que s’aconsegueixin cistelles fàcils en categories petites però que en categories grans fa que es forcin tirs perquè ningú els ha explicat que estan pivotant i que depèn del que faci el defensa pots buscar una altra sortida en el pivot.
El fet de treballar tantes hores el bot fa que oblidem les passades i això fa que el jugador en categories superiors facin passes molt tous, males opcions…
A nivell tàctic el més habitual és treballar el passar i tallar, i després reemplaçar constantment sense pensar quina és la millor opció. El que fa que el receptor que talla ho fa sense la convicció de que té que rebre i el passador la fa perquè li han dit que ho té que fer. Cap dels dos sap llegir si hi ha avantatge o no.
Podem veure infinitats de partits en categories petites en els quals veiem un parell de jugadors els quals agafen la pilota i surten botant fins a l’altre anell, perquè això fa que és aconsegueixin moltes cistelles. Aquest fet és aplaudit per pares, companys i entrenadors. Encara que moltes vegades hi han millors opcions, però clar, era passar la pilota a un jugador que probablement té menys facilitat en aquells moments que el jugador «bo».
Crec sincerament que això és dolent pel jugador «bo» i per l’equip, doncs, això fa que aquest jugador no vegi altres opcions i l’equip no progressarà igual, doncs els altres jugadors en cap moment han pres decisions i han tocat 3 o 4 pilotes en una part.
D’aquí el títol de l’escrit: “Pan para hoy y hambre para mañana.”
Per tant, potser val la pena oblidar una mica els resultats del cap de setmana i pensar en el futur del jugador i de l’equip. Així crec que treure’m millors resultats en el futur.
No oblidem que un dels nostres objectius ha de ser que el màxim possible de jugadors arribin a jugar sènior en qualsevol de les seves categories.
Ismael Sistrachs
Entrenador Infantil A Masculí
