Escrit de l’Alexis Hernàndez
Que passaria si un nen de primària comencés a fer derivades? Doncs que aquell n’en no aprendria a fer-les perquè no tindria la capacitat cognitiva per entendre-les i estaríem perdent el moment per ensenyar el que realment és sensible a aprendre per la seva maduresa cognitiva.
Això està passant a l’esport actualment, és a dir, els esportistes han de treballar les habilitats que estan en la seva zona de desenvolupament proximal, ja que els hi suposarà un problema cap al seu cognitivisme (estudi de la ment humana per comprender com interpretar i processar la informació i és capaç de pensar i aprendre) però amb l’ajuda de l’entrenador i col·laboració amb els companys més avançats, podran entrar en aquesta zona de desenvolupament, augmentant així, la zona de desenvolupament potencial quedant per optimitzades les que ja resten a dins de la zona de confort.
Si fem un pas endavant i treballem les que no els hi pertoca, o deixant de banda les que encara no tenen assumides, estem posant un sostre al desenvolupament basquetbolístic de l’esportista.
Això, a part de limitar el desenvolupament motriu, estem fent que aquell esportista, entri en una dinàmica de neguit, frustració i desmotivació i altres sentiments que acabaran resultant un canvi de disciplina esportiva o pitjor, abandonament de la pràctica d’esport i activitat física. És per això que ens hem d’assegurar de seguir un correcte procés formatiu. S’ha de creure en les estratègies didàctiques? Amb convicció, sí.
Els entrenadors sabem com ensenyar, però… realment sabem com aprenen els nens?
Això fa tenir un una necessitat didàctica per establir un camí lògic durant el seu procés d’aprenentatge esportiu. El fet d’utilitzar un mètode no garanteix totalment una bona tasca educativa, però el fet de no utilitzar-la, sí que garanteix un 100% una mala tasca pedagògica.
Com a entrenadors podem ensenyar molts continguts, però mai tants com els que un esportista pot aprendre dins d’un context esportiu, on requereixi l’ús de l’habilitat tècnictàctica seleccionada per resoldre aquell problema de forma òptima.
Aquí és on comença la part específica de les estratègies didàctiques i mètodes d’ensenyament, on en descobriment guiat és el que més s’apropa a aquesta metodologia cognitiva.
L’entrenador ha de ser capaç de guiar aquesta situació davant del problema en el qual es troba l’alumne fent preguntes perquè reflexionin i pensin quina acció seria la correcta o més ajustada a resoldre el problema a través de tasques seqüencials que representin un avanç significatiu.
L’esportista, en aquest cas serà el protagonista en el seu propi aprenentatge, explorarà de forma creativa les seves possibilitats motrius i construirà accions tècniques i esquemes motors que portarà a la pràctica per aprendre-les.
Ja per acabar, m’agradria subratllar la importància del concepte de les tasques obertes, que són aquelles que es treballen en situació d’incertesa, és a dir, que les condicions varien durant l’execució de l’habilitat, per això, l’executant, ha d’ajustar la seva pròpia acció en cada situació.
Aquestes ens faciliten a treballar la part cognitiva de l’alumne, ja que han de percebre el que passa i analitzar la situació per prendre una decisió dins d’un context global.
“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo” Benjamin Franklin
Alexis Hernàndez
Entrenador Responsable Escola de Bàsquet
Staff Tècnic Sènior Femení
Preparador Físic C.B.Mollet
