“Un partido dura 40 minutos, de los cuales, la mitad, más o menos, la posesión del balón es del equipo contrario. La otra mitad, serán nuestros minutos de ataque.

Suponiendo que no hubiera cambios en mi equipo, tendría que dividir entre 5 jugadores el tiempo de posesión del balón, luego, de los 20 minutos que mi equipo tiene el balón, yo, aproximadamente, lo tendré 4 minutos.

La conclusión es evidente, de los 40 minutos que dura el partido, yo tendré el balón alrededor de 4 minutos. A partir de esta reflexión, me pregunto:

¿Es importante aprender a jugar sin balón?“

Sovint els entrenadors de minibàsquet ens queixem dels problemes d’espais en atac que tenim. Clar i totalment justificat està, que els preminis que tot just acaben de començar a jugar no tenen cap noció d’ocupar espais. A més a més, donat que la majoria del temps en entrenaments de preminis es dedica a la tècnica i a la tàctica individual és normal que molts equips arribin a categoria mini sense saber ben bé que han de fer quan no tenen la pilota, és a dir, on s’han de col·locar i com s’han de moure. Crec que moltes vegades aquest problema no ve tant de la col·locació del jugador en l’espai sinó de què ha de fer quan no té la pilota.

Trobo que a mesura que els jugadors es fan més grans s’ha d’anar perdent volum de treball de tècnica individual, sense deixar de treballar-la, i s’ha d’anar donant volum a altres aspectes del joc com pot ser el joc sense pilota. Dit això intentaré de la manera més fàcil possible exposar unes quantes normes o indicacions que crec que poden ser útils en el treball del joc sense pilota, tenint en compta que no li donarem la mateixa importància a aquestes normes al primer any de premini que al segon any de mini per exemple.

Abans de tot, penso que hem de donar algunes indicacions tàctiques bàsiques des de petits, aquestes solen ser “hem d’estar oberts” i “no m’acosto a la pilota si no la tinc” això ens beneficiarà en el joc sense pilota. A partit d’aquí parlarem de l’ON em moc i del COM em moc.

El primer és col·locar els jugador sense pilota. Els espais que aprofitin han de ser útils, no poden estar gaire junts ja que no participaran a l’acció, ni tampoc poden estar molt a prop, ja que sinó, un defensor podria defensar a dos atacants i això seria ajudar a la defensa. Per tant, l’espai òptim és aquell que està lluny de la pilota però suficientment a prop per poder rebre una bona passada.

El següent que hem de dir al jugador sense pilota és que ha d’aconseguir lliurar-se de la defensa per poder rebre i que per això l’haurà d’enganyar utilitzant fintes i canvis de ritme. Per millorar el joc d’enganys podem utilitzar exercicis d’1×1 sense bola on l’atacant hagi d’aconseguir la pilota que està plantada al terra allunyada d’ell (per exemple de fons a mitja pista) i el defensa no pot separar-se més d’un mentre i mig. Utilitzant fintes de cos l’atacant ha d’enganyar al defensa per deixar-lo enrere i fer-se amb la pilota.

A partir d’aquí el jugador sense pilota haurà d’aconseguir obrir una línia de passada entre ell i la pilota. Per fer-ho s’haurà de col·locar entre la pilota i el defensor. Hi ha diverses maneres d’aconseguir-ho, les més útils segons la meva opinió són fixar al defensor i tornar cap endarrere; guanyar l’esquena per buscar la porta enrere; i el tall per davant. En les tres opcions l’atacant podrà utilitzar fintes i canvis de ritme per fer-ho més fàcil i és molt important que en cap moment el jugador eviti el contacte, ha d’entendre que en moltes ocasions, xocar o tocar el contrari farà que aconsegueixi avantatges, i en aquest aspecte l’ajudarà molt. Per treballar això podem utilitzar el típic exercici d’1×1 amb un passador. És important que aquest passador ocupi diferents posicions (centre, 45º, cantonada, banda, fons…) així posarem tant a l’atacant com al defensor en diferents contexts del joc real i per fer l’exercici més insistent podem prohibir el bot a l’atacant si juguem situacions a prop de cistella.

Per altre banda, també cal treballar el joc sense pilota quan aquesta està en moviment. Cal destacar aquí acompanyar les penetracions, hem d’intentar que el jugador que penetra tingui sempre opcions de passada. Una eina molt útil és dir-los als jugadors que juguin de cara al jugador que penetra, d’aquesta manera quan el jugador que penetra no pugui finalitzar l’acció, no li farà falta buscar molt per trobar un jugador preparat per rebre. També destacar el reemplaçament, on el jugador haurà d’enganyar al defensor per ocupar un espai lliure i poder estar mes a prop de la pilota.

Finalment, per posar-ho en practica al joc real podem utilitzar qualsevol situació on el bot estigui limitat o prohibit, així obligarem als atacant a treballar per rebre, començant sempre per situacions més reduïdes. Crec que una de les més útils és el 3×3 ja que ho integra tot i deixa molt espai al jugador per jugar. Una vegada aconseguim que els jugadors compleixin aquestes normes, estic segur que veurem una millora en els espais i en la circulació de pilota del nostre equip.

Per acabar, vull dir que una vegada els nostres jugadors assimilin aquests conceptes els hi hem de complicar exigint sempre el màxim a la defensa. Hem de premiar al jugador que ha fet un bon moviment sense pilota per rebre, però també hem de “castigar” la defensa perquè el seu atacant ha rebut i exigir-li encara més donant-li eines per defensar aquestes situacions. D’aquesta manera l’atacant haurà de treballar encara millor. I això farà que poc a poc, tinguem millors atacants, millors defensors i millors jugadors.

Daniel Garcia Plazas
Entrenador Mini A Masculí
Entrenador Ajudant Júnior A i Mini B Masculí

Que passaria si un nen de primària comencés a fer derivades? Doncs que aquell n’en no aprendria a fer-les perquè no tindria la capacitat cognitiva per entendre-les i estaríem perdent el moment per ensenyar el que realment és sensible a aprendre per la seva maduresa cognitiva.

Això està passant a l’esport actualment, és a dir, els esportistes han de treballar les habilitats que estan en la seva zona de desenvolupament proximal, ja que els hi suposarà un problema cap al seu cognitivisme (estudi de la ment humana per comprender com interpretar i processar la informació i és capaç de pensar i aprendre) però amb l’ajuda de l’entrenador i col·laboració amb els companys més avançats, podran entrar en aquesta zona de desenvolupament, augmentant així, la zona de desenvolupament potencial quedant per optimitzades les que ja resten a dins de la zona de confort.

Si fem un pas endavant i treballem les que no els hi pertoca, o deixant de banda les que encara no tenen assumides, estem posant un sostre al desenvolupament basquetbolístic de l’esportista.

Això, a part de limitar el desenvolupament motriu, estem fent que aquell esportista, entri en una dinàmica de neguit, frustració i desmotivació i altres sentiments que acabaran resultant un canvi de disciplina esportiva o pitjor, abandonament de la pràctica d’esport i activitat física. És per això que ens hem d’assegurar de seguir un correcte procés formatiu. S’ha de creure en les estratègies didàctiques? Amb convicció, sí.

Els entrenadors sabem com ensenyar, però… realment sabem com aprenen els nens?

Això fa tenir un una necessitat didàctica per establir un camí lògic durant el seu procés d’aprenentatge esportiu. El fet d’utilitzar un mètode no garanteix totalment una bona tasca educativa, però el fet de no utilitzar-la, sí que garanteix un 100% una mala tasca pedagògica.

Com a entrenadors podem ensenyar molts continguts, però mai tants com els que un esportista pot aprendre dins d’un context esportiu, on requereixi l’ús de l’habilitat tècnictàctica seleccionada per resoldre aquell problema de forma òptima.

Aquí és on comença la part específica de les estratègies didàctiques i mètodes d’ensenyament, on en descobriment guiat és el que més s’apropa a aquesta metodologia cognitiva.

L’entrenador ha de ser capaç de guiar aquesta situació davant del problema en el qual es troba l’alumne fent preguntes perquè reflexionin i pensin quina acció seria la correcta o més ajustada a resoldre el problema a través de tasques seqüencials que representin un avanç significatiu.

L’esportista, en aquest cas serà el protagonista en el seu propi aprenentatge, explorarà de forma creativa les seves possibilitats motrius i construirà accions tècniques i esquemes motors que portarà a la pràctica per aprendre-les.

Ja per acabar, m’agradria subratllar la importància del concepte de les tasques obertes, que són aquelles que es treballen en situació d’incertesa, és a dir, que les condicions varien durant l’execució de l’habilitat, per això, l’executant, ha d’ajustar la seva pròpia acció en cada situació.

Aquestes ens faciliten a treballar la part cognitiva de l’alumne, ja que han de percebre el que passa i analitzar la situació per prendre una decisió dins d’un context global.

“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo”
Benjamin Franklin

Alexis Hernàndez
Entrenador Responsable Escola de Bàsquet
Staff Tècnic Sènior Femení
Preparador Físic C.B.Mollet